Adrià:

Plors i suor, el que ens toca aguantar entre tantes misèries.
Les ciutats plenes de derrotes amb noms i cognoms en voreres.
Persones fartes, la justícia al remat s’ha pres bones vacances.
És matar o perdre, mentre altres es posen d’acord per a furtar-te.

Món de desastres, l’obvietat ací és utopia impensable.
Sobren les cases, el menjar i la roba que a altres els falten.
Sobren culpables, que amb somriure a la boca et demanen les gràcies.
Sols per l’atzar de, que eixa puta misèria no ens passe a nosaltres.

Som els condemnats del projecte.
Descartats en les xifres que ells empren.
Cossos cansats de buscar solucions al final paguem els de sempre.
Plors i suor.

Qui ha de pagar el dolor i la incertesa?
No seré jo, mira, no serè jo.
Són els culpables d’aquesta desfeta.
Buscarem colls, mira, buscarem colls.

Comptes, normes, m’empresonen a este desordre,
on parelles a casa treballen amb sous que tenien de joves, fent més hores.
Mira, ho pilles o ho deixes, ja ho acceptaran altres. Ho veus tot, no? “Pues hala”, vaig a treballar, ok?
I a eixe cap no li falta ni un duro després quan va de vacances.

Veig companys que sols amb el sou dels “capdes”
duen la casa endavant per sos pares. Paguen el màster que els permeta deixar de currar de cambrers.
Mares amb fills al carrer, avis cuidant els xiquets, pares aprenen anglés i busquen un curro de merda per a manar la paga des de l’estranger.

He vist robots que malviuen tan sols per a portar endavant la faena.
Consumidors amb la pena d’un codi de barres tatuat a l’esquena.
La carlota esdevé la moneda, retrobem les arrels del problema.
Que d’aquesta n’eixim amb els peus al davant o guanyant la partida al sistema.

S’embruta el cor, amb el plor en els ulls contemplem el dolor.
Quanta gent ha de caure als carrers i penjar-se a sa casa perquè diem prou.
Prou! Prou! Jo em baixe d’un món que fa pena.
S’odien companys que somriuen al cap del treball que a tots dos els ofega.

No, viure així no és normal. L’angoixa i l’estrés ara ens posen malalts.
No, sentiments enfrontats, o trague o m’emporte més d’un per davant.
Ho estan tensant tant que quan tots diem ja,
rebentarà a la cara la fúria creada i no es podran amagar.

Què van a pagar! Que la merda que diuen no l’hem d’acceptar.
El futur que suposen, que diuen les bosses, ens condemna a no tindre un espai.
Que ens hem d’ajuntar, perquè aïllats ens ofeguem sense guanyar un pam.
Que tremole el poder quan onades de gent es proposen tallar-los el cap.