Camí de la Rambleta a colp de bicicleta
veig la veïna vella que mai no he sabut qui era
el perruquer que em deixa sempre els cabells com vull
també veig la caixera que se sap el meu costum
com torna de la feina un amic de l’institut
el cactus que em coneix desde que sóc ben menut
però faltes tu per treure agust
el somriure de Gioconda que vull
Robert
El meu carrer, la gent… i tu,
al somriure de gioconda que duc.
Adrià
Van, somriures pictòrics passejant
els perfils ocults que ja conec de la ciutat
amb ritme al pas, ulls expectants.
gaudint circuits que ja tinc automatitzats.
Em du el compás, m’enlaire
un cop més, surant sobre l’asfalt vell.
El meu carrer m’ha conegut sense cap filtre
I tu encara pensant perquè duc el somriure